rita marzoa

Començaré el relat pel final. Segurament és una manera de començar, com qualsevol altra, però crec que el resum de tot plegat es va produir a la cua d’embarcament a l’aeroport de Damasc, de tornada cap a casa. Un grup de Palestins pujava al mateix avió que nosaltres, per participar a Estocolm en unes jornades sobre desplaçats forçosos. En Nabil parlava amb un dels homes que acompanyaven les moltes més dones i noies que formaven partd’aquella expedició, i ells dos, l’home desconegut i el Nabil, es van presentar com “jo també sóc palestí”. En aquell moment va sortir del meu cor, però també del meu cap, dir-li al Nabil que li diguès a aquell home que tots nosaltres també n’erem, de palestins. I penso que aquest és el sentiment resum del viatge vital a que m’ha convidat Cultura, Pau i Solidaritat, i que he après dels molts palestins, inclós el català, que aquests dies han compartit vida, patiment i fortalesa per continuar la lluïta en aquesta experiència sobretot libanesa. Salto en el temps per explicar-vos com va començar tot. La Laura em va fer arribar per mail, i desprès que haguessim col.laborat amb una entrevista anterior, i en els pasadissos de la ràdio, la possibilitat que el Solidaris participès d’aquest viatge. No em va costar gens convèncer el meu cap per ser als Camps al Líban i Síria per explicar-ho amb els nostres ulls als oients de Catalunya Ràdio. La vocació de ràdio pública ha de permetre aquests propòsits quan ens els posen tan a l’abast, i l’obligació d’algú com jo és absorvir el màxim i explicar-ho amb honradesa professional. El següent pas màgic va ser conèixer l’energètic Manu en un esmorzar de feina, i que em posès a l’abast algú a qui no conexia personalment, i que ha estat una de les enormes sorpreses del viatge, de qui he segrestat, i espero que me la deixi conservar, una bona amistat. No conexia abans al Nabil personalment, tot i que n’havia sentit a parlar per amics comuns. I tot el que em van explicar era cert. Energia, comprimís, fortalesa, convicció, sensibilitat i ganes efectives de transmetre allò que és, sense imposicions ni prejudicis. Amb el Nabil vaig començar el viatge. Un bon passeig per Praga. I la descoberta de bons companys de viatge –de Madrid, de Valladolid, de Leganès- en aquesta decoberta d’una veritat interferida per informacions molts cops malintencionades, i fins i tot per la ignorància voluntària de qui no té la voluntat a saber-ne més. La introducció ha estat volgudament extensa perquè penso que la part humana del viatge ha estat fonamental per entendre com ha entrat en la nostra consciència la realitat palestina al Líban. Comencem amb el viatge, doncs. I ja em perdonareu si per deformació personal, més que no pas professional, passo una mica de puntetes pel que va ser la trobada municipal a Saida –interessant, intel.ligent i necessària- i per les entrevistes al Parlament, de les que em quedo amb l’actitut assèpticament correcta d’Alain Aoun, representant del partit cristià, metàfora del sentiment del país que diu al refugiat palestí “la teva causa és la meva, mentre no m’incomodis en excès”; o amb la demostració de força i dogma del diputat de Hezbollà envoltat de càmeres de televisió, i repartint somriures continguts a una delegació que esperava el que va sentir en aquell despatx. ENriquidor com poques converses ena quest viatge, la mantinguda de manera oficial en forma d’entrevista, i posteriors mantingudes de manera oficiosa en hores d’autocar, amb el Doctor Jabel Suleiman. Ha estat una de les descobertes intel.lectuals del viatge (juntament i ja em disculpareu la resta, amb la del Jaime i la Teresa). Gent amb pòsit i realment revolucionària. Amb l’Alícia hem comentat en diverses ocasions al llarg de les hores compartides que el que avui en dia és realment revolucionari és voler la pau, i lluitar des de la no violèncai activa. I això és el que d’alguna manera postula la idea final del Doctor Suleiman –tot i que cal dir en honor a la veritat que ni condemna ni desaprova cap mena de resistència. La proposta d’un únic estat laic que aculli tots els ciutadans que avui viuen i els que vulguin tornar en terrotiri palestino-israelià é suna idea moderna, lògica, i realista si no fos que els interessos de la supremacia del govern israelià impideixen la seva realització. Jabel no creu –com tampoc no creuen molts dels palestins refugiats- en les converses de pau (un eufemisme motl bén escollit per crear adeptes a nivell internacional). Converses que com diu Teresa Aranguren posant en boca del doctor Shafi, un metge de Gaza al seu llibre Palestina, el hilo de la memoria –gracias Teresa!- del que realment serveixen és per a que Israel avanci menjant territori, i que quan són a punt de tancar acords realment de pau, siguin dinamitats des de dins pels enemics d’aquesta pau, bàsicament fonamentalistes jueus. El Doctor Suleiman ha estat per a mí un far potent, una referència intel.lectual necessària i exportable. Un home bo i savi, que va enriquir extrardinàriament la meva feina. Acompanyant en Jabel, Mustafá i en Firas, tres homes a qui jo no podré oblidar. La bonhomia del primer, l’actitut de treballador constant, però la tristesa de la seva ànima, em van semblar una metàfora absoluta del poble palestí. I l’actitut al.legre, lluitadora, mostrant unes ganes de viure i d’encarar el seu futur per tal de fer-lo lliure de’n Firas, amb el mocador a la ma, i ballant al jardí d’aquell restaurant, picant i fort de peus a terra, són expressions gràfiques de sentiments tan diferents… Són tantes les coses a dir, i no vull ser excessiva, que començaré ara el capítol de les visites als camps. Shatila, el primer, en ordre absolutament oportú, emocionalment intens. L’energia que desprenia aquell terra sota el qual hi descansaven les víctimes de la massacre, i sobre el qual la indecència moral de motls hi va avocar deixalles durant tants anys, va fer remoure el més profund de la meva persona. Vaig intentar apartar-me, consolar algú tan epidèrmic com la Patri, mirar a terra, a les roses blanques de l’entrada, però els meus ulls marxaven cap a les fotografies de la massacre dels pòsters i les mirades dures segurament de ràbia d’alguns dels qui formavem l’expedició. No va ser allà que vaig explotar, sinò poc desprès, en un carreró de misèria, on la mirada d’un nen em va reclamar seguraments ense voler-ho tantes explicacions com a part d’aquella mena d’eufemisme que es diu comunitat internacional, que la interpel.lació em va fer sentir miserable. He viscut altres drames socails, però la indecència que vaig sentir com a persona en aquell moment no l’he sentida mai abans.Va ser una bufetada difícil de païr, si no fos perquè el passeuig posterior pels carrerons decrèpits, a les cantonades dels quals hi veia els cossos mutilats dels seus nens del 82, em va fer reaccionar en sentir la força dels qui ara hi vivien. La d’ un dentista jove que pintava les 4 parets de la seva “clínica” de 8 metres quadrats, o la d’un mestre i la seva dona que indignats reclamaven drets civils al govern del Líban. Havien anat a visitar els pares que vivien al camp, ells que ja havien pogut refer les seves vides, amb els seus dos fills i la seva vespa, fora del camp, fent de mestres d’una escola. Chatila encara em remou les entranyes, i la lectura del llibre de la Teresa al tren o l’autobús tot anant a la feina, em fa necessària la vostra presència un altre cop per rebre una abraçada o un petó dels que m’heu donat aquests dies. Ain el Hiluéh em va semblar l’ordre dins el caos. L’anecdòtica arribada al check-point, les visites a la policia, l’hospital, odre i ganes de ser una societa organitzada enmig del caos de superpoblació, delinqüència i degeneració sòcio-econòmica obligat per les circumstàncies, fa valorar molt més el desig de civilitat que mostraven responsables d’infraestructures com el Mustafá o el Firas. Càrites Menorca va ser una mostra d’alè nacional en un espai on costa respirar, i no cal dir que en aquest camp crec que caldrà plantejar l’ajuda que el programa de ràdio ha de recolzar. Nahr el Bared, devastació, misèria, bidons d’aigua no potable que feien emmalaltir els refugiats, cases de xapa que agreujaven encostipats a l’hivern i atacs de calor a l’estiu, eren la mostra de la negligència de les Nacions Unides als camps. La venjança contra el fonamentalisme, colat de manera indecent en camps de palestins refugiats, i que encara ara en pateixen les injustes conseqüències. I l’energia d’un casal d’infants en forma d’un pallasso psicòleg i un potentíssim Samsó de cabells rinxolats amb la samarreta del Che, que et fan tornar l’esperança en la humanitat. Al-Baddawy, l’escenari triat per l’organització perquè el Nabil ens tornès a fer posar els péls de punta amb les seves cançons tradicionals i la cirereta de l’himne palestí; camp on els responsables de l’OAP ens van mostrar orgullosos, i amb fonament, el seu hospital i les seves llars d’infants, on matí i tarda 150 menors de 3 anys omplien les aules, al matí els del propi camp d’Al-Baddawi, i a la tarda els qui fugint de la destrucció de Nahr el Bared, superpoblaven aquesta nova ubicació. La visita al sud del Líban, trepitjant nous escenaris de l’horror com els bombardejos de Qana, o disfrutant d’una fruíta i uns dolços extraordinaris amb l’emoció de la “terra promesa” d’escenari de fons, segurament van ser una postal inoblidable, si no fos perquè al final vam haver de viure i compartir una estoneta amb “nuestros muchachos a este lado de la frontera”, situació que subratllo per preguntar, perquè d’aquest cantó i no de l’altre; i perquè no fos també perquè ja de nit, la imatge dantesca de la presó, i la caixa metàl.lica on vaig voler sentir una mica més del que ha sentit el poble palestí, van provocar-me nous sentiments contradictoris. Tot i això guardo a la rtina la samarreta morada del Nabil al costat de la camisa blanca del Mustafà mirant a l’horitzó, aquella tarda a la fontera. Ja em permetreu que guardi pel més íntimament catàrtic l’agradable vetllada del sopar de comiat al Líban, la música de guitarra amb lletra russa, el ball amb el mocador a la mà, els mitjons mullats, i el wiski de final de festa. I ja em disculpareu també si passo de puntetes pels continguts sirians. Molt interessants, contradictoris, respectables, però segurament menys compartits en la meva consciència que els anteriors. També en guardo rebut, per poder desenvolupar-los un cop els hagi pait una miqueta més. Em vaig quedar amb ganes –tot i ser conscient de la impossibilitat física i intel.lectual de fer-ho- de saber com vivien a Síria els palestins que s’hi havien refugiat. Ui, per cert, molt guapos els ambaixadors eh? Si em permeteu, fent un joc una mica tarantinià, acabaré el meu relat com l’he començat, en aquest viatge de tornada, i pujant a l’avió que ens havia de dur de Damasc a Praga. Ho faig volgudament per dues coses: la primera, perquè no suporto els comiats – tot i que puguin tenir un punt fins i tot màgic. I segona perquè el que us vull acabar exposant és una reflexió professional íntima que crec que ha de resumir bona part del que m’emporto. Vam agafar un diari dels que regalaven a l’entrada a l’avió. Al Nabil li preocupava què s’estava explicant de la mesquita d’Al Aqsa. La fotografia que il.lustrava la notícia era la d’uns adolescents palestins llençant pedres contra no se sap qui. I em va dir: “Perquè la foto ha de ser la dels palestins defensant la mesquita en una actitut agressiva, i no veiem els fonamentalistes jueus mirant d’entrar-hi, o els soldats israelians tensionant la situació?”. El Nabil té raó, l’obligació de l’exercici responsable de la meva feina és la de fer que algun dia la foto sigui l’altra, perquè hi ha qui té el cap enfonsat al water, i qui l’hi posa agafant l’altre pel coll. I voler respirar per sobreviure és instint i obligació. Gràcies a tots per fer-me millor en aquest viatge.

Rita Marzoa, periodista de Catalunya Radio

Anuncios